Magnolieres i xarxes socials

Les magnolieres són uns arbres preciosos, provinents del sud-est dels Estats Units, que poden passar dels trenta metres d’alçada. Amb una copa densa i fulles perennes i grans, d’un color verd viu, són les seues belles flors l’element més cridaner. Vistosíssimes i d’una grandària d’entre vint i vint-i-cinc centímetres, la seua intensa aroma i el seu color blanc cremós han adornat jardins públics i privats des de fa centenars d’anys. Increïblement longeva i robusta, esta espècie, una de les més antigues que existeixen sobre la terra, sempre ha estat vinculada amb la fortalesa.

Fins ara no he descobert res de nou. Bé, potser sí. Però supose que no als habitants del meu terme, on la presència d’este arbre es pot admirar arreu de parcs, camps i horts on, la burgesia que es va consolidar amb l’esplendor de la taronja, els emplaçava sempre en un dels llocs principals dels seus magnífics vergers. El que també heu de saber, és que la magnoliera és un arbre que fa feliç. Almenys, a mi m’ompli de felicitat. I és una cosa tan senzilla, tan simple i, a la vegada, tan visceral, com el seu lligam amb la meua infantesa i els meus ancestres.
La magnoliera de l’hort on el meu iaio i els meus oncles treballaven de jornalers, esdevé l’encant i la gràcia. L’atractiu dels records preciosos d’un xiquet, marcats per aquell arbre que, situat al final del caminal d’entrada a l’hort antigament conegut com de Cucó, indicava l’inici d’un món de jocs i de gaudi infinits. Aquell arbre obria la porta d’un univers de terra, basses, caminals, muntanya, motors i pous, d’on rajava una aigua cristal·lina i fresquíssima, transportada per una xarxa interminable de canals, on em capbussava per aplacar la meua set els calorosos dies d’estiu. Fanecades de deliri infantil, encantadorament acompanyades d’unes vistes precioses a una de les valls més boniques del terme de Carcaixent i d’estones irrepetibles dins la casa de les eines, que barrejava el seu ambient humit i terrós amb l’olor dels esmorzars i les animalades que els treballadors es deien, asseguts damunt de caixons de taronges, durant les estones de merescut descans.
La familiaritat d’aquells moments, la seua intimitat, encara els fan més especials. És una cosa tan meua, que la fa encara més idíl·lica. M’encanta compartir-ho amb els meus. Amb les persones que reforcen esta intimitat i que gaudeixen quan els ho conte, quasi tant com jo en reviure aquells moments. Crec que tots els que han tingut la sort de viure en una societat sense xarxes socials m’entendran. I estic convençut que si, fa trenta anys hagueren existit facebook o twitter, hagueren ajudat molt a esmicolar els meus records i guardar-los dins de sacs plens d’artificialitat. No m’imagine els meus oncles dirigint-me al costat de la bassa per fer-me fotos amb un mòbil, ni als treballadors esmorzant dins d’aquella estança plena de ferramentes, capficats amb el seu telèfon en lloc de dir-se brofegades els uns als altres. No tinc cap necessitat de compartir aquells moments en les xarxes. Són meus. Meus i dels meus.

Xarxes socials
ignaciotaz via Foter.com / CC BY-NC-SA

Ens manca educació amb el funcionament de les xarxes socials. Ferramentes potentíssimes per a l’intercanvi d’opinions i d’informació que, ben utilitzades, poden representar molts avantatges, però que hem transformat en mostraris de les nostres vides, en peixeres on qualsevol pot mirar com nadem. Si nosaltres, els adults, els donem l’ús que els donem, què podem esperar que facen els nostres fills? Quin ús faran els adolescents? No m’importa saber què esteu fent la resta, ni si s’ho esteu passant bé, ni què heu menjat, ni què esteu fent durant les vostres vacances i encara menys com són els vostres fills, si voleu molt les vostres mascotes o si esteu tristos perquè heu anat a la platja i ha eixit plovent. Dels meus, tot això ja ho sé. I si no ho sé, m’ho contaran tranquil·lament mentre compartim alguna estona agradable. Estic convençut que ens fa falta, a tots, educació que ens ajude a dirigir-nos cap a un ús responsable de les xarxes socials. Em té molt capficat l’ús que en faran els meus fills quan siguen majors i, probablement, hauríem de donar-li la importància que es mereix tant dins l’àmbit familiar com als centres escolars.
Si hagués penjat fotos d’aquella magnoliera amb els meus oncles, el meu iaio o amb Tom, aquell gos grandíssim, enorme i tan, tan tendre que quan els meus pares em renegaven, em defenia grunyint i ensenyant els ullals com si jo fos el seu propi cadell, no haguera sigut més feliç. I si haguera perdut el temps miserablement, mostrant imatges de la meua felicitat a les xarxes, en lloc de pelar mandarines per llençar-li-les al gos i vore com les empomava, el meu gaudi haguera estat engolit pel dens tràfic de dades de les xarxes. I ja podríeu haver posat centenars, milers, milions de m’agrada, que per molt alimentat que haguera estat el meu ego, mai, mai es podrà comparar amb el record de la magnoliera, el somriure de complicitat del meu iaio mentre ens mirava a mi i al meu cosí omplir-nos de fang fins als ulls o la satisfacció dels meus pares en recordar aquells moments.

Imatge portada: DBduo Photography via Foter.com / CC BY-SA

Deixa un comentari