Mercè Rodo… Què?

Pel que sembla, poques persones saben fora de Catalunya qui era eixa dona invisible que escrivia en un català esplèndid unes novel·les boniques i dures com no se’n troben moltes en les lletres actuals. Una d’elles -La plaça del Diamant- és, al meu criteri, la més bella que s’ha publicat a Espanya després de la guerra civil.

He extret la introducció d’un article d’opinió que, farà un parell de dies, vaig compartir a les xarxes socials. Un article publicat el 18 de maig del 1983 pel periòdic El País i escrit per algú que no devia tindre massa idea de literatura: Gabriel García Márquez. Ell, que no va estar mai capaç d’escriure res que tinguera un mínim de trellat, es preguntava com era possible que pràcticament ningú, fora de Catalunya, no sabera qui era Mercè Rodoreda. Encara com, els espanyols, que podem gaudir d’una història comuna meravellosa i enriquida al llarg d’anys i anys de respecte i comprensió, som conscients de la nul·la importància d’esta Merche amb e tancada, així com de l’evidència que una llengua amb 7 vocals és absolutament improductiva i ineficient. Forasters ignorants haurien de vindre a explicar-nos el que tenim a casa nostra!
Este exemple perfecte d’article publicat per un escriptor sense cap tipus de rellevància, continua explicant que, la raó que siga tan poc coneguda dins d’Espanya, no pot atribuir-se al fet que haguera escrit en una llengua d’àmbit reduït, ni que els seus drames humans transcórreguen en un racó secret de la molt secreta ciutat de Barcelona, ja que els seus llibres han estat traduïts a més de deu idiomes i en tots ells han sigut objecte de comentaris crítics molt més entusiastes dels que van meréixer al seu propi país. Clar. I jo podria afegir que, sense tindre en compte l’àmbit geogràfic mediterrani, des d’Alacant cap amunt, molt probablement a Alemanya tindran molt més clar qui era Ramon Llull del que ho tenen dins del nostre país. Això sí, tenim la sort de compartir epopeies, cròniques i incomptables romanços historiogràfics amb tots els territoris espanyols, que per això som una pàtria humil i cosmopolita que té en compte el benestar de les diferents idiosincràsies i cultures. Per este motiu tots els camins duen a Madrid. Almenys els de l’AVE. I els de les autopistes que no són de pagament també.

Gabriel García Márquez
Arturo Espinosa via Foter.com / CC BY

Em sembla increïble que a l’estat espanyol no es conega una figura de la importància literària i cultural de Mercè Rodoreda. De la mateixa manera, em semblaria increïble que al nostre àmbit territorial més pròxim no tinguérem notícies de Delibes o pensàrem que La Regenta és un hostal de Cuenca. Però com que la història comú l’han escrit ells, el nostre Quadern Gris ha quedat sepultat sota el pes de La familia de Pascual Duarte. Així, no puc entendre que als centres escolars es parle sense parar de les catedrals de Burgos, León i Toledo i no s’anomene pràcticament per a res la de Mallorca. Que s’incidisca ben poc en la importància històrica de dues ciutats com Barcelona i València, molt major al llarg dels segles que la de moltes ciutats espanyoles o que no s’explique que la nostra geografia està dibuixada per multitud de camps menuts, amb molt propietaris diferents, en lloc dels grans latifundis castellans o andalusos.
Per tot açò, una major llibertat de currículums i de materials em semblaria interessantíssima. Perquè poder explicar als nostres alumnes les trames urbanes dels centres històrics a partir de la ciutat de València en lloc de la de Toledo, o explicar l’expulsió dels moriscs a través del port de Dénia, en lloc de l’expulsió a la ciutat de Granada, segurament provocaria que s’ho agafaren amb més interés. Reivindicar les cultures locals i cuidar els orígens i les nostres arrels, en l’educació, és primordial. I si els fa por que es perda una desgastada història comuna de 300 anys, pitjor ho tenen els musulmans, que estigueren ací des de l’any 711 fins el 1492. De tota manera, si algun representant de la visió històrica parcial d’Espanya s’ha sentit ofés, li recomanaré sense cap mena de dubte que llija Cròniques de la Veritat Oculta. Si un dels objectius del currículum fora entendre Pere Calders i la seua ironia, a tots ens aniria molt millor.

Deixa un comentari