Paciència amb el Nadal

S’ha acabat el Nadal. Han sigut un parell de setmanes intensíssimes, on he utilitzat tota la paciència que, sabedor del que podia passar, havia anat acumulant per endavant. En el meu cas, el pont de La Immaculada marca l’inici de la recol·lecció i, amb molt d’esforç, a cop de no utilitzar-la, vaig omplint la caixa dels meus tresors d’un bé extremadament preuat. Així, fins a la Nit de Nadal, intente mostrar una actitud distesa i relaxada, tractant de relativitzar les situacions del dia a dia, per tal de, a força de no utilitzar-ne, reunir aguant i arreplegar bona cosa de fermesa. Així és com tracte d’aconseguir corretja per enfrontar-me a la intolerància i impaciència típiques d’aquesta època de l’any.

Festes, dinars i sopars, milers d’aplecs familiars, un darrere l’altre, sense cap mesura, sempre amb presses. Tots volen vore els xiquets, fer-los gràcies… i els xiquets, estan tan nerviosos els xiquets! Pare Noel, reis, amics invisibles… Vinga anar d’ací cap allà, sense parar, amb joguets per tot arreu. Salutacions imposades, somriures forçats. No estic dient que no en gaudisca de tot plegat, però ve tot tant junt… Podríem intercalar-ho al llarg de l’any i seria molt millor. Almenys, més descansat.
Tot, d’altra banda, és massa intens si hi ha xiquets menuts. Encara com que he estat un temps apilant paciència, ja que tenim una caganiu de tan sols set mesos en casa i, amb ella, que hem de fer! Complicació rere complicació, sense parar de plorar, tothora cridant l’atenció i amb la necessitat imperiosa d’infinites consideracions. Impossible no patir estrés. Impossible no ficar-te de malhumor segons quines situacions. Per descomptat, afegirem també la confusió a l’hora de dormir. No puc dormir quan vull i en tinc ganes, fins i tot això m’arriba imposat. Dependència de la resta fins i tot per descansar. Quan s’acaben els àpats familiars, quan els xiquets han d’anar a dormir, quan arribem a casa… Quina cara de cansat fas, et diuen. Que en saben ells del meu cansament! Que no puc escollir el que vull fer amb el meu descans? Fins i tot m’han de dir si estic esgotat o no? Extenuat potser, però impotent i enervat segur. Aclaparat per tot plegat.
L’hora de menjar és un altre dels meus moments preferits. Temps i més temps davant de la manduca. Hores asseguts, veient desfilar plats. Entrants, cassoles, fonts, perols, guisats, torrats, rescalfats… No sóc molt menjador i tampoc no m’ha agradat mai passar molt de temps a taula, per la qual cosa, l’estona, d’agradable, passa a ser una eterna penitència alimentària. Tampoc ho entenc. Si per penedir-se ja tenim la missa de Gall. Per què mortificar-se amb el sopar interminable de la Nit de Nadal si després a l’esglèsia tenen massa temps per mostrar el seu remordiment?

Joguets
MelisaTG via Foter.com / CC BY

Que la vida fóra un conte, seria perfecte. Contínuament evadits de la realitat, amb mil fantasies i molta imaginació. Sempre amb il·lusió, somiant i elucubrant. Però si açò no pot ser al llarg de l’any, com ha de ser en Nadal? Temps d’il·lusió diuen. Temps d’arreplegar diria jo. D’una arreplega contínua de joguets i trastets per ficar-los dins d’un sac de realisme. El que els meus pares no saben és que no podia arreplegar-ho tot. Perquè per poder guardar part dels meus “trastos” dins la meua caixa dels tresors, eixa caixa de fusta on guarde les coses que trobe més interessants, havia d’esperar a buidar-la de la paciència que havia recopilat prèviament. Per a un xiquet de quatre anys, la paciència no és infinita. I encara com, ja que si ho fóra, mai no hauria pogut buidar la caixa i els meus pares ho haurien acabat tirant tot al fem.
Els xiquets fem coses de xiquets. Per això som tan esgotadors. No obeïm a la primera i volem jugar a tothora. Parar a menjar o a dormir és una pèrdua de temps. Mai tenim pressa ni necessitem fer moltes coses. Ens agrada fer-les al nostre ritme i, per descomptat, no és cosa nostra fer-les bé. Necessitem la vostra atenció, que ens respecteu més i que ens dediqueu més temps. I com que sí que és cosa d’adults exigir que les coses es facen bé, espere que pugueu tenir-ho en compte per a la pròxima, ja que educar-vos requereix una ingent quantitat de fermesa infantil.

Imatge portada: kevin dooley via Foter.com / CC BY

Deixa un comentari