Conversa de café

Amb aquest post comence una sèrie d’articles on intente resoldre alguns dubtes i qüestions que, potser, vos hagen sorgit en relació als meus projectes. Per a fer-ho m’he basat en el que m’han traslladat professionals de la docència, pel que molt probablement, coincidirà amb el que molts podeu haver pensat després d’haver visitat la web o haver parlat directament amb mi. Espere que vos resulten útils, ja que m’han servit per conéixer amb més deteniment les incerteses que desperten en alguns de vosaltres les meues propostes.

Fa uns dies, mentre estava gaudint d’una vesprada tranquil·la al parc amb la meua dona i el meu fill, vaig tindre la sort de retrobar-me amb un antic company d’institut. Feia molt de temps que no ens véiem perquè ja fa anys que ell viu fora, concretament a Catalunya, on exerceix de professor de biologia en un institut de secundària. Havia tornat el cap de setmana per visitar la família i després d’estar una estona contant-nos com ens anava la vida, em va comentar que a través de les xarxes socials havia conegut Andreu Ahullana Projectes Educatius i va voler saber més coses sobre allò que havia decidit ficar en pràctica. Així que anàrem a fer-nos un café i vam mantindre una conversa realment agradable, on el meu company em va fer una sèrie de preguntes que, probablement, a moltes persones de les que han visitat la pàgina web, inclús a molts equips directius dels centres que he visitat, els hauran passat pel cap. Per aquest motiu trobe que pot ser adient exposar-vos alguns dels principals dubtes que em va transmetre i, a més a més, completar-ho amb altres que m’heu traslladat al llarg de les últimes setmanes. M’ha servit de molta ajuda tractar de resoldre tota aquestes qüestions i, segurament, a molts professionals de l’ensenyament vos resultarà interessant conéixer les puntualitzacions que companys de professió m’han fet. Com ja he comentat en alguna ocasió en altres articles del bloc, de tots i de tot s’aprén!
Sóc reticent a les innovacions que vénen de fora del centre. Les paraules gestió i externa juntes generen desconfiança i no sé fins a quin punt és bo que algú que no siga del centre ens diga què hem de fer. Sembla una pràctica més pròpia de l’àmbit privat que del públic.

“…l’associació gestió externa amb gestió privada en aquest cas no té cap sentit…”

La reticència al canvi és normal, allò nou i desconegut genera desconfiança i rebuig. A més a més, les característiques de la cultura funcionarial agreugen més esta sensació. Pense que s’ha de viure el canvi com una oportunitat i no com un risc . En el que propose, sóc un element extern, però en cap cas vaig imposat al centre educatiu. És el propi centre, tenint en compte la seua autonomia, qui decideix comptar amb els meus serveis i ambdues parts acordem que és el que hem de fer per aconseguir solucionar les seues necessitats. D’altra banda, el propi centre té poder de decisió per poder rebutjar els meus serveis en qualsevol moment si pensa que allò que estic fent no és adequat. No impose al centre que és el que ha de fer, simplement els facilite una estructura i una dinàmica de treball per aconseguir d’una manera més eficaç i eficient els seus objectius i, per descomptat, el resultat del projecte prendrà la forma que decidisca el centre. Com pots vore, l’associació gestió externa amb gestió privada en aquest cas no té cap sentit, i més encara tenint en compte que jo sóc un element temporal: quan s’acaba el projecte, finalitza la meua tasca. Oferisc la col·laboració d’una persona d’una disciplina diferent i amb una perspectiva diferent que pot suposar un gran valor afegit per als centres.
I quin tipus de control s’exerciria sobre nosaltres mentre s’estiga realitzant el projecte?
Per la meua banda, cap. Com ja t’he dit, si el centre requereix els meus serveis, ho fa de manera voluntària i perquè entén que és una oportunitat de millora. Per tant, la motivació i la il·lusió de dur-ho endavant per la vostra part és el més important. Jo vaig a controlar el projecte, no vaig a controlar-vos a vosaltres –i encara que vulguera fer-ho, ni em correspon ni tinc cap potestat. Vaig a treballar amb vosaltres i per a vosaltres, a donar-vos les indicacions i directrius necessàries per a dur endavant les diferents tasques i els uns als altres ens exigirem que es facen d’acord al que interessa al centre. El que sí que necessitaré és acordar i pactar certes llibertats que m’ajuden a dur endavant el projecte de la millor manera possible.

Rebedor institut

Com vas a organitzar un centre educatiu sense haver treballat mai en cap? Per saber com funciona un centre educatiu has d’estar allí i conéixer tot el que els envolta.

“Per als coneixements específics del camp educatiu ja esteu vosaltres, l’equip directiu i l’equip de projecte format per personal del centre.”

La meua funció en els centres no és suplantar ningú. Com és normal, jo no vaig a exercir la funció de cap càrrec del centre i com ja t’he comentat, el resultat del projecte depén del que vulguen els interessats. Jo sóc Project Manager, sóc un professional de la direcció i gestió de projectes i vaig al centre a aplicar les bones pràctiques dels estàndards reconeguts en aquest camp a nivell internacional. Per a que et faces una idea, la gestió d’un projecte de construcció d’un pont, d’un projecte de creació d’un programa informàtic o de qualsevol dels dos projectes que has vist a la web és similar. Les diferències radiquen en determinar quins són els processos de direcció i gestió de projectes adequats, el grau de rigor adequat per a cada procés i en que s’ha de tenir en compte la interacció entre ells. Per als coneixements específics del camp educatiu ja esteu vosaltres, l’equip directiu i l’equip de projecte format per personal del centre.
La meua proposta és el resultat de moltes cavil·lacions i després d’haver estat un temps en l’IES Arabista Ribera de Carcaixent veient com funciona un centre educatiu i comprovant si era possible l’aplicació d’una dinàmica de gestió per projectes, estic totalment convençut dels beneficis que pot suposar. No és cap idea feliç, porta al darrere molt de temps documentant-me, estudiant diferents opcions i demanant consell i enraonant amb molts professionals dedicats a la docència.
Amb el que he vist a la web i segons el que m’has contat, la sensació és que dur endavant els projectes suposarà una càrrega de feina important. En un moment en el qual les retallades de l’administració han provocat un descontent enorme en el professorat a causa de l’empitjorament de les seues condicions laborals, veig complicat que es recolze una idea com la teua. Per què hauríem d’intentar millorar la situació nosaltres si el principal responsable de la funció pública està obstaculitzant aquesta millora amb les seues polítiques?
Efectivament, els meus projectes suposen una càrrega de feina addicional. Però a la llarga, quan estiga instaurada la nova dinàmica de treball, amb la metodologia i documentació necessària ja creada, i sobretot, amb els procediments i experiències acumulats totalment documentats, suposaran molts beneficis per al centre. Entenc totalment la situació de desmotivació del professorat i entenc perfectament que la seua insatisfacció no ajude a dur endavant propostes com la meua. Ara bé, el que tinc clar és que la suma de les actituds de l’Administració més la desmotivació del professorat ens aboca irremeiablement a un empitjorament de l’educació pública. La il·lusió per millorar i mantindre una educació igualitària i equitativa i el compromís social d’aconseguir-ho és el que ha de motivar el professorat a comprometre’s més encara si pot ser. És en eixa situació on la meua proposta pot tenir cabuda. I arribats a aquest punt, et faig jo la següent pregunta:
Abans d’arribar al moment actual de crisi econòmica, quan les condicions laborals i la situació del professorat eren millors, penses que haguera sigut notablement més fàcil llançar la meua proposta? Opine que mai no ha existit una vertadera coordinació horitzontal en els centres educatius, sobretot pel que fa als centres de secundària. On queda el treball en equip, la coordinació amb la resta de departaments, la participació en activitats de recolzament, etc.? Crec que tots els que formem part del sistema educatiu hem de ser més autocrítics amb nosaltres mateixos i no culpar sempre la resta de les parts de tots els problemes existents. D’altra banda i per a tancar el cercle, és necessari aconseguir que la societat valore el treball i l’esforç del professor com cal i que augmente el reconeixement professional de la seua tasca.

Deixa un comentari